Hi ha llocs on el temps no es mesura en minuts, sinó en pauses. En calades. En gestos que es repeteixen cada dia amb la naturalitat d’un ritual.

Aquesta col·lecció és un viatge al cor lent de Java Central, una regió que rarament apareix a les portades, però que batega amb una cadència pròpia, embolcallada de fum, terra i humanitat. Aquí la vida no corre: s’hi queda. S’enrotlla com el tabac en mans pacients. Es conrea a peu pla, entre fang, fulles i ofici.

Durant un mes em vaig deixar portar per aquesta terra, sense saber ben bé què buscava ni què hi trobaria. Imaginava volcans, cascades, paisatges de postal. I sí, hi eren, imponents. Però el que em va aturar no va ser l’alçada de les muntanyes, sinó la fondària de les vides que es van creuar en el meu camí. Em van atrapar les mans: les que trenes, les que modelen, les que carreguen sense descans. Em vaig quedar per les persones. Per la seva manera de viure sense presses, amb una serenor antiga, silenciosa, que només s’aprèn amb el temps. Històries que no s’anuncien, però que es repeteixen cada dia. Que es couen als mercats, que es tallen en fusta, que es venen a la vora de l’asfalt. Un ritme propi. Una manera d’estar al món que no aspira a fugir, sinó a arrelar.

Java fa olor de fum i de terra molla. Sona a rialles que s’escapen pel carrer, a botzines de motos que zigzaguegen entre parades i carretons. Es dibuixa amb cera calenta sobre teles batik i s’amaga dins capsetes de tabac natural que acompanyen cada pas.

Aquestes fotos són un intent de detenir aquell temps. D’atrapar una bellesa invisible que habita en la senzillesa: un gest, una llum, una jornada de feina que sembla igual a l’anterior, però que mai no ho és. Perquè hi ha llocs on la vida no s’exhibeix: es respira. I aquest n’és un.

T’has quedat amb ganes de més? Dona un cop d’ull a aquestes col·leccions i continua recorrent el món amb la mirada.

No en tens prou?